Categories
Entrevistes Saló del Manga Hospitalet

Entrevista a Cécile Corbel, cantant i compositora d'”Arrietty”

Presentem l’entrevista que vàrem fer el dimarts 1 de novembre a la Cécile Corbel, cantant i compositora de la banda sonora d’Arrietty, la pel·lícula de Ghibli que distribueix Aurum en DVD i Blu-ray a partir de gener del 2012. A la vegada, afegim anotacions interessants de la trobada de la Cécile amb els fans i per conèixer una mica més la col·laboració amb Ghibli, un dels estudis d’animació més importants del Japó.

Cécile va néixer a la Bretanya francesa, una regio celta. Apart de la música celta, també li agrada el folk, el rock… i de més jove, fins i tot el metal. Sovint escolta la ràdio, la varietat de músiques l’ajuden a inspirar-se per a compondre.

 

.

Cécile Corbel canta i toca l’arpa celta des de fa uns setze anys, va descobrir-la quan era adolescent. Treballa amb Simon Caby, qui l’ajuda en les composicions; i els músics que acostumen a fer d’orquestra per a la seva música.

Per començar, expliquem l’inici de la seva aventura amb l’estudi Ghibli:

Resulta que, Cécile Corbel i Simon Caby són grans aficionats de Ghibli. Van enviar un regal a l’estudi: el darrer disc que havien editat amb una nota d’agraïment. Curiosament, aquest disc va arribar a Toshio Suzuki, productor i home important de l’empresa, qui li va encantar la seva música.
En un primer moment, li van encarregar de fer la cançó principal per Arrietty, després li va demanar dues més, després deu més… fins que al final va compondre i gravar tota la banda sonora original.

La pel·lícula Arrietty (Karigurashi no Arrietty) basada en la novel·la The Borrowers de Mary Norton, va guanyar el premi a la millor Banda Sonora de l’any i un Disc d’Or al Japó.

Una proposta de l’article, llegir i escoltar:

ENTREVISTA Saló del Manga 2011 – zonajaponesa.com

Japanzone: Esperaves l’èxit que ha tingut el CD d’Arrietty?

Cécile Corbel: Tenint en compte el pes de l’estudi Ghibli al Japó i la importància que té en el cor de la gent, sabia que molts japonesos veurien aquesta pel·lícula ja que cada una de les seves pel·lícules és un esdeveniment. No podia estar segura que apreciarien la música de la pel·lícula, però em sembla que ha estat molt ben acollida per part seva i també en altres països.

Sabia que molta gent del món veuria aquesta pel·lícula però mai hagués pensat, per exemple, estar aquí avui, a Barcelona, per parlar de la meva música.

Per a un músic és extraordinari que les teves cançons arribin a tanta gent diferent. Això ho he pogut aconseguir amb el projecte d’Arrietty, que encara no ha acabat; certament aquesta banda sonora d’ Arrietty m’ha obert moltes portes professionalment.

Durant un any i mig van viatjar regularment al Japó, treballàven en el projecte per fases. Ghibli té una manera molt personal de crear pel·lícules:
la Cécile treballava amb poemes i després, els animadors escoltaven les cançons per inspirar-se per crear els ambients, els personatges, el decorat… i, els músics rebien nova inspiració veient els dibuixos Ghibli.
Per tant, la Cécile va anar veient el desenvolupament de la pel·lícula.

.

J: Has cantant en diversos idiomes, tant per a Arrietty com per a d’altres treballs teus. El japonès ha estat especialment difícil?

CC: Estranyament no. Les síl·labes de la llengua japonesa són bastant fàcils de pronunciar per a un francès. No hi ha cap so forani, tot cau bé en boca. Crec que l’escriptura costa molt d’aprendre, però per cantar és agradable. És una llengua bastant musical, amb moltes vocals.

“Arrietty’s song”, la cançó principal de la pel·lícula, ha estat cantada en molts idiomes: anglès, francès, xinès, japonès, italià, alemany… a la trobada amb els fans, la Cécile va lamentar no haver fet la versió en castellà o català (encara hi hauria l’opció de fer-la per al DVD, però no es va aclarir aquest punt).

.

Cécile Corbel després del concert al Saló

J: Com va ser l’experiència que un canal japonès et fés un documental?

CC: Hi ha hagut fins i tot diversos reportatges. El que va ser més interessant és quan van venir fins a casa meva, a Bretanya, per descobrir la regió, el meu país i, fins a la punta de Finisterre, l’oest de la Bretanya. Als japonesos els havia intrigat que hi hagués una regió celta a França, fins al punt que van enviar un equip de televisió fins a casa meva i els vaig fer de guia. Va ser una experiència molt maca.

Durant la gira al Japó (que va durar més de dos mesos) per promocionar la pel·lícula a televisions, ràdios, premsa… com a anècdotes, van participar en el Festival Fuji Rock (un dels més importants del Japó), i es van sentir una mica estranys ja que ells no tocaven rock ni eren japonesos.

.

J: La cançó principal de la pel·lícula és “Arrietty’s song“, però en el concert del Saló vas comentar que “Different world” també optava a aquest honor. Quina haguessis escollit tu?

CC: Penso que hagués triat “Arrietty’s song” perquè la melodia és més forta, és més fàcil d’assimilar, queda més en la memòria. La vaig escriure en anglès, malgrat que l’he cantada molt més en japonès.

“Different world” també m’agradava perquè explica realment la història i els sentiments dels personatges, però no la van triar. Existeix en el disc, que inclou totes les cançons compostes, fins i tot les que no estan a la pel·lícula.

“Arrietty’s song” és la cançó amb que es sent més identificada, l’han tocat molt més a l’estar dedicada a la protagonista.

Different world:

.

J: Simon Caby ha treballat amb tu des de que vas començar, però… quan i com us vàreu conèixer?

CC: Al principi de l’any 2000; com sol passar, a l’atzar. Jo tocava en un pub irlandès, a París; era just al costat del seu estudi de gravació. I ens vam trobar allà.

La Cécile compon melodies amb la seva arpa i en Simon Caby prepara la orquestració i així es complementen. Simon va preparar la primera maqueta que va fer ella i des de llavors treballen junts. Ell toca tots els instruments… menys l’arpa!

.

J: A la trobada amb els fans et vas referir a Hayao Miyazaki com “Miyasaki-san”. Durant aquest temps has interioritzat molt la cultura japonesa?

CC: Hem passat molt de temps al Japó. I quan estàs al Japó, estàs pràcticament obligat a conèixer les frases de cortesia, els codis, les convencions, les relacions entre la gent… i això ho vam haver d’aprendre ràpidament. És clar, hi ha una part de la cultura japonesa que vam haver d’assimilar ràpidament.

La cantant admet que va conèixer Hayao Miyazaki, i es creuava sovint amb ell a l’estudi Ghibli, però que amb qui parlava per “Arrietty” era Hiromasa Yonebayashi, qui la va inspirar molt.
Per Yonebayashi, de 36 anys, és la primera pel·lícula com a realitzador, encara que ja porta molts anys fent d’animador a Ghibli.

.

J: Com a fan de la pel·lícula com us vàreu sentir a l’entrar per primera vegada a l’estudi Ghibli?

CC: Va ser un regal com a fan. Poder veure com es fa la pel·lícula entre bastidors, les vibracions, poder-se relacionar amb els animador, l’ambient era molt professional però alhora molt familiar… em va recordar el nostre estudi que també treballem així, amb molta estima per la nostra feina i de forma artesanal.

Simon Caby afegeix: realment sents emoció i estranyesa quan veus la imatge de crèdits amb el Totoro (logo de l’estudi Ghibli) i vas escoltant la música que has creat durant tota la pel·lícula.

Arrietty ha produït molt marxandatge al Japó… Asseguren que no caben a casa ja que ha rebut molts regals amb tot allò que ha sortit relacionat amb la pel·lícula. El més complicat va ser endur-se a França el DVD premaquetat, perquè tenien por que els hi robessin!
També van explicar que es va fer una caseta que imitava la d’Arrietty i que van transportar-la durant tota la promoció (estava tan ben feta i completa que va ser més cara que tota la producció de la música).

J: Quina pel·lícula de l’estudi Ghibli t’agrada més?

CC: Això és una pregunta que els periodistes japonesos em pregunten sempre. Els hi agrada saber què és el que més t’agrada… És un dels debats constants en el cercle de la família, dels amics, és un tema molt important, sempre surt. Per mi és impossible respondre aquesta pregunta, és el que els deia cada vegada allà: hi ha tantes pel·lícules, totes són molts diferents, amb personalitats diferents.

No n’hi ha una que prefereixi realment: per tant, cada vegada que em preguntaven, triava una de diferent. Potser avui podria triar Ponyo, potser, perquè fa temps que no l’he vista, i fa una estona he vist un llibre amb el pòster de Ponyo i m’han donat ganes de tornar-la a mirar, però m’encanten totes.

L’èxit de la pel·lícula va fer que un museu molt important de Tòquio recreés la casa de manera que els visitants es sentissin com eArrietty. En un espai d’un quilòmetre quadrat van reproduir la casa, fent flors de quatre metres d’alçada, sabates de cinc metres… L’exposició va ser tot un èxit i encara es pot visitar fins el 15 de gener  de 2012 a Niigata (Japó).
És obra de l’artista Yohei Taneda, podeu veure imatges a la seva web.

J: Per Cuentos de Terramar (Gedo Senki), l’estudi Ghibli ja va col·laborar amb Carlos Núñez, que és un gaiter celta. Consideres que la música celta es complementa especialment bé amb l’animació de Ghibli?

CC: De fet penso que la música tradicional celta i la música, diguem, tradicional japonesa tenen molts punts en comú. També la cultura japonesa amb la mitologia celta tenen molt en comú. Hi ha molt imaginari i des del punt de vista musical també trobem coses en comú; com les escales, per exemple. I és per aquest motiu que aquesta barreja es fa tan bé amb l’univers Ghibli.
En el cas d’Arrietty és més cert encara: la història d’Arrietty és una història celta. La protagonista i la seva família són follets, que també tenim a les llegendes celtes.

Durant molts anys a Ghibli, era Joe Hisaishi qui feia la música de les pel·lícules, ella no el va conéixer personalment però confessa que  havia treballat amb ell en ment, ja que el talent de Hisaishi pesa molt a les pel·lícules de Ghibli. Va intentar no comparar-se amb ell per no bloquejar-se.

 

J: I ja per finalitzar, què t’està semblant aquest Saló del Manga?

CC: Estic sorpresa des que he treballat en aquesta pel·lícula. Ens han convidat a molts salons de manga, hem anat a molts a França. També hem anat a Suïssa, a Alemanya, i avui per primera vegada a Espanya. Trobo que hi ha una comunitat de fans del manga, de la cultura japonesa, realment a tot arreu.
I a tots aquests salons hi trobo en comú el mateix esperit, el fervor i molta amabilitat. És molt diferent dels festivals de rock o de música, on hi ha un esperit molt més serè, més tranquil.

No té cap gira concertada, encara que a la Cécile li encantaria. A més, sap que en algunes regions espanyoles hi ha tradició celta com a la Bretanya, d’on ella ve, i li agradaria coneixèr-les.

.

J: Li agraïm la seva col·laboració, moltes gràcies.
CC: Gràcies a vosaltres.

.

La trobada amb els fans
va ser a una sala d’actes gairebé plena,
malgrat la necessitat de traducció, Cécile Corbel i Simon Caby van parlar amb profusió sobre la seva experiència amb Arrietty.

Al ser pèlroja, li pregunten si es van inspirar en ella per crear a Arrietty. La història és molt curiosa: en Toshio Suzuki després d’escoltar la seva música, no va voler saber l’aspecte de la Cécile per no influenciar-se en la creació dels personatges. Va ser tota una sorpresa quan la va conéixer en persona i es va adonar que, malgrat tot, tenia una semblança amb Arrietty.
Durant la gira de promoció al Japó, com que els japonesos tenen molta dificultat per pronunciar el seu nom, sovint li deien “Arrietty”.

Després del torn de preguntes, van signar uns pòsters que va sortejar Aurum i també a aquells que els hi van demanar.

El concert…

Unes hores després, Cécile Corbel va fer un petit concert al poliesportiu de L’Hospitalet. Va explicar com havia entrat en contacte amb l’estudi Ghibli i després va anar presentant cada cançó que anava tocant.

La primera va ser “Our house below”, que parla de la casa on viu Arrietty, un lloc càlid i familiar. La música s’inspira en les cançons irlandeses, ja que troba que els pubs irlandesos també són molts familiars i propers.

A continuació va tocar un tema instrumental, “The wild waltz”, on la música és més ràpida. En aquell moment, tot bascula per a la família d’Arrietty.

També va explicar que va fer uns trenta temes per a la pel·lícula, però que no tots hi surten.
Per exemple, “Different world”, que va optar a ser la cançó principal en lloc d’ “Arrietty’s song”. El missatge de la cançó és que encara que tinguem grans diferències entre nosaltres, és possible intentar viure junts.

Hi ha dues cançons sobre Shô, el personatge de la pel·lícula: “Shô’s lament”, que es basa en les cançons de lament irlandeses i apareix al principi de la pel·lícula, i “Shô’s waltz”, que és més dinàmica, amb percussió i música de Pèrsia (segueix essent melancònica, però té més energia), que apareix més endavant, mostrant el canvi de caràcter del nen a la pel·lícula.

Desgraciadament, molta gent va envoltar l’escenari per estar a primera fila o quedar-se drets, de manera que els que vàrem quedar al darrere no podíem veure-la tocar. Però la seva música ho va compensar…

.

Articles relacionats:

Crònica Presentació Aurum al Saló
Arrietty en DVD i BluRay a partir del 18 de Gener de 2012

Reportatge Propostes: Descobreix Ghibli 4.0

Notícia Ghibli al cinema: “Arrietty y el mundo de los diminutos”

Web oficial Studio Ghibli-Aurum

Tràiler:

Web oficial de Cécile Corbel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *