Categories
Cultura japonesa Històric

La cerimònia del Te

El que per nosaltres seria un simple acte de prendre un te –  amb bona companyia i fent petar la xerrada- els japonesos ho han convertit, al llarg dels segles, en tot un ritual que anomenen sado o cerimònia del Te.

Endinsem-nos en aquest interessant aspecte de la cultura Japonesa i coneixem-ne les particularitats.

.
Breu història

Una llegenda Japonesa sobre l’origen del tè, conta que un monjo d’origen Indi, anomenat Dharma va viatjar a la Xina en peregrinació. Durant el camí pretenia estar contínuament despert per meditar, però un dia, esgotat pel viatge, es va adormir en plena meditació.

En despertar, ple d’ira amb si mateix, es va tallar les parpelles perquè mai més li tornés a passar. Es diu que al dia següent, al lloc on havia llançat les seves parpelles, hi havia un arbust diferent als altres, les fulles del qual tenien la propietat d’ajudar a mantenir els ulls oberts. Era, per descomptat, l’arbust del te.

La història real, com sempre, és menys mítica. El te es va introduir a Japó als voltants del segle VIII (era Heian), procedent de Xina. Al principi es tractava d’un producte destinat a les èlits i es reduïa a un grup minoritari, principalment a monjos Zen i classes altes de la cort. No obstant aviat el el seu consum es va generalitzar a la resta de la població.

L’auge del te a Japó va originar un joc conegut com a Tocha. Aquest consistia en una cata de te on els participants havien d’endevinar-ne els diferents tipus i quina era la seva regió d’origen.

El joc va evolucionar a unes cata cada cop més exclusives que es practicaven en reunions socials on es parlava sobre temes culturals. Poc a poc la sofisticació aniria essent major fins a arribar al que avui en dia coneixem com la cerimònia del te. Aquesta etiqueta rebria influències tant de la classe samurai com del teatre Noh.

La filosofia

Com ja hem dit, la cerimònia del te va molt més enllà que prendre una tasseta de te. El terme “Sado” porta el kanji de “te” ( sacha) i el de “camí” (do). La seva filosofia es basa en la senzillesa i es va consolidar amb les ensenyanses del mestre Sen no Rikyu (1522- 1591), el qual deia que el te consistia en bullir l’aigua, fer el te i beure-se’l.

Rikyu va establir com a cerimònia oficial la variant “wabicha” que es distingia de la cerimònia tradicional de l’època “Chanoyu” molt més espiritual i lligada al budisme zen.

L’objectiu és final d’aquesta és crear la il·lusió de separació de les preocupacions de la vida mundana, una manera de purificar l’ànima mitjançant la seva unió amb la naturalesa.

El mestre va estipular quatre claus: el Wa el Kei, el Sei i el Jaku. Com observarem no es deixa cap detall a l’atzar.

Wa: significa harmonia, el que es considerava que era l’ideal últim de l’ésser humà. A la cerimònia, es refereix a la interacció positiva entre l’amfitrió i el convidat. Aquesta harmonia s’estén a la naturalesa i als objectes tangibles com per exemple els estris per el te.

Kei: fa referència al respecte, la capacitat de comprendre i acceptar els altres. L’amfitrió pensa en el convidat i viceversa. L’amfitrió ha de servir el te al convidat amb humilitat, mentre que el convidat ha de mostrar gratitud per l’hospitalitat que rep.

El concepte Kei considera que a la sala de te tots tenen el mateix rang i és important tractar tot i a tots amb el mateix respecte.

Durant la cerimònia desapareixen les barreres socials. Rykiu deia: “El preu d’un objecte no ha de dictar com serà tractat”, la qual cosa també pot servir com a metàfora per a les persones.

Sei significa puresa, la capacitat de tractar-se a un mateix i als altres amb un cor pur i obert. L’entrenament en la cerimònia del te posa l’accent en l’absoluta neteja material, però també a preservar el cor pur. Es diu que quan el jardí de te es neteja, també es purifiquen el propi cor i l’ànima.

Jaku és la tranquil·litat, que s’aconsegueix gràcies als anteriors conceptes que hem vist. El veritable mestre arriba a la tranquil·litat (Jaku) quan posa en pràctica els ideals d’harmonia (Wa), respecte (Kei) i puresa (Sei ) i comença de nou amb un cor fresc i il·luminat.

Les fases

Una cerimònia completa i ben feta, pot arribar a tenir fins a 4 hores de durada! Cha-ji és el terme que designa la cerimònia en si i que distingeix les quatre fases principals: Kaiseki, Naka dachi (pausa), Goza Iri i finalment Usucha. Anem a fer-ne un repàs.

1-Kaiseki: El mestre condueix als invitats a través del Jardí fins a la sala on es portarà a terme la cerimònia on, després de rentar-se les mans i la boca en una  font situada al jardí interior, hauran d’entrar de quatre grapes a través d’una petita porta, com a gest d’humilitat.

Un cop dins la sala es fa una reverència la capella o tokonoma i s’admira als articles que seran protagonistes de la cerimònia.

Així doncs ja es poden asseure i menjar un aliment lleuger anomenat Kaiseki, que solen ser petits dolços.

2-Naka dachi: pausa intermitja. El mestre indica als visitants que es retirin a un banc del jardí interior.

S’ha de tenir en compte que les cases de te solen estar situades en zones boscoses per tal d’emfatitzar l’ambient de tranquil·litat que es vol respirar (que es busca).

Un bol per tots

3- Goza-Iri: es tracta del punt central de la cerimònia. Es serveix un te espès. L’amfitrió fa sonar un gong de metall i entra a la sala amb la tetera que conté l’agitador de bambú i el cullerot de bambú sobre. Després renta el recipient del te i el cullerot amb un drap especial anomenat fukusa. Aboca aigua calenta en el bol del te i posa el matcha o el te en qüestió amb la cullera de bambú. Agita la mescla amb l’agitador de bambú fins que adquireix un cert gruix. Aquesta barreja es diu koicha.

Hi ha un únic bol de te que es lliura el convidat principal, el qual assaboreix en uns glops, i després de netejar la vora amb unes tovallons de paper l’ofereix al següent convidat, fins que tots proven la seva part de te. L’últim el torna al convidat principal, i aquest al mestre de cerimònies.

És important esmentar que en cap cas s’hi afegeix sucre, ja que comportaria trencar la naturalesa del seu gust.

4- Usucha: Ja és la fase final del procés, es serveix un te clar i espumós. Moltes vegades és la única fase que es fa degut a la llargada de la cerimònia completa, no obstant aquesta última fase pot arribar a durar una hora.Com hem dit, el te  és escumós i es prepara individualment.

Finalment, quan el mestre de cerimònies treu els estris de la sala, fa una reverència en silenci davant dels convidats per indicar que el ritu ha acabat i aquests abandonen la sala seguits per la mirada de l’amfitrió.

Apunts finals

Com hem vist, en la cerimònia del te és important el ritual, però també l’ambient: la casa de te (coneguda com sukiya), els jardins, els estris i la decoració poc ostentosa per a no desviar l’atenció de l’acte.


Per no desconcentrar als participants, s’ha d’anar vestit amb colors clars i poc cridaners. Com a element decoratiu, de vegades hi ha rotllos de bambú amb textos senzills i breus, escènics o il.lustratius dels símbols Wa, Kei, Sei i Jaku.
La cerimònia del te ha exercit una gran influència en altres camps de la cultura japonesa com l’Ikebana, la ceràmica, els jardins i l’arquitectura de les llars japoneses.

Finalment comentarem que que en l’actualitat, el te típic del Japó és el te verd en pols que hem vist abans, el “matcha“, però també és molt popular el te verd japonès Sencha, característic per la seva bona qualitat. Es diu que el millor te verd del Japó és el que es fa a Uji, prop de Kyoto.

Agaïm a la Raquel aquest reportatge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *