Categories
Cultura japonesa Històric Reportatges

Sumo (2a part)

Si us vau quedar amb ganes de més dosis de Sumo, no us perdeu la segona part d’aquest reportatge. Us explicarem els rituals dels combats, la dieta que segueixen els lluitadors, la gran relació que té amb la religió xintoista, i moltes curiositats més.

Al final trobareu un glossari amb el vocabulari bàsic japonès relacionat amb aquest esport mil·lenari que hem esmentat als reportatges i perquè no us perdeu cap detall.

.

Un dels aspectes que ha convertit el sumo en un esport únic és que ha estat capaç de conservar-se i sobreviure tot i requerint d’una sèrie de rituals i etiqueta tradicionals. Alguns es fan abans de cada combat i són realitzats per lluitadors (rikishi) de totes les categories, mentre que d’altres estan reservats només als grans campions (yokozuna).

Cerimònies del sumo

Dohyo-iri (Entrada al ring)

Foto: Usuari del Flickr austinmills

El realitzen lluitadors de tots els rangs cadascun dels dies de torneig, abans que comencin els combats.
Un equip de rikishi puja al ring vestint els davantals cerimonials (kesho-mawashi) i formen una rotllana a l’exterior de l’àrea circular de combat. Després de fer una breu sèrie de moviments, els rikishi descendeixen deixant pas a un altre equip que farà el mateix ritual.

El rol principal d’aquesta cerimònia però la fan els yokozuna. S’acosten al ring acompanyats per un àrbitre (gyoji) de certa edat i 2 rikishi que vesteixen el davantal cerimonial. Un d’ells porta una espasa.
Per damunt del seu davantal, el yokozuna porta una corda de color blanc que pesa entre 11,5 i 16 Kg aproximadament, lligada al darrera amb una mena de llaç.
Per la part del davant pengen unes tires de paper amb un disseny en zig-zag. Aquest disseny és un símbol religiós al Japó, ja que el trobem per exemple en els temples xintoïstes i també a les cases, en el prestatge on es fan els oferiments als déus per Any Nou.

Foto original: usuari del Flickr Harry Pulley

Després que el gyoji i els assistents s’hagin ajupit dins del dohyo, el yokozuna inicia el cerimonial. Primer de tot, pica de mans un cop per cridar l’atenció dels déus. A continuació, extenent els braços alça els palmells cap al cel, mostrant que no porta armes.
A continuació aixeca una cama i després l’altra, fent un gran soroll al tornar a tocar el terra, cosa que simbolitza que està fent fora els dimonis del dohyo. Després es retira amb els seus assistents, per donar pas a l’altre yokozuna.

Abans del combat

Un cop dins el dohyo, els oponents que s’han d’enfrontar fan una sèrie de moviments simbòlics. Per netejar la seva ment i el seu cos, glopegen aigua, font de puresa, i es netegen el cos amb una tovallola de paper.
També repeteixen alguns moviments que fan els yokozuna a “l’entrada al ring”, com alçar els braços o colpejar sorollosament el terra amb els peus. Finalment agafen un grapat de sal i l’escampen pel ring per purificar-lo, tot i que també serveix per evitar que prenguin mal. Als rikishi de les categories més baixes no se’ls permet fer aquest ritual amb la sal.

Shikiri

Després de la purificació, els oponents es troben al centre del ring i prenen la típica postura ajupida recolzant-se amb els punys a terra, mirant-se ferotjament als ulls.
Això és el que es coneix com a shiriki.
No comencen el combat a la primera, sinó que esperen el moment psicològicament òptim per tots dos. Per tant retornen als seus racons a buscar més sal, l’escampen i tornen a a la posició esmentada a mirar-se, una vegada i una altra fins que es decideixen a lluitar. Com és lògic de suposar, existeix un temps màxim fixat per fer això, que varia en funció de les categories dels lluitadors.

Yumitori-shiki

Al final d’un dia de torneig, un lluitador especialment seleccionat puja al dohyo. Allà, un àrbitre (gyoji) li entrega un arc, amb el qual realitza una mena de dansa. Aquesta cerimònia es remonta al Període Edo (1603-1867), ja que en aquella època, als rikishi guanyadors se’ls entregava un arc com a premi, i aquests, en agraïment i per expressar la seva satisfacció feien aquesta dansa.

Foto: Usuari del Flickr jpellgen

.

Chankonabe

Aquest és el nom del plat típic que mengen els lluitadors de sumo. No hi ha una recepta específica ja que canvia els ingredients segons l’estació de l’any (cosa molt habitual en tota la cuina japonesa), però consisteix en el que nosaltres en diríem un “plat únic d’estofat”. Pot portar des de carn de tot tipus passant per peix, vegetals i tofu, que es bullen en una gran olla.

Els lluitadors es lleven força d’hora al matí i sense esmorzar, es posen a entrenar. Això és perquè seria difícil fer aquests moviments amb la panxa gaire plena.
Dinen en gran quantitat i fan una llarga migdiada. I per sopar també mengen molt. És per això que es posen tan enormes tenen els cossos que tenen.

.

Vida després de la retirada del Sumo

Els ex-lluitadors de sumo de les categories més altes segueixen habitualment un d’aquests dos camins: o bé obren un restaurant de Chankonabe o bé es posen a dirigir una “casa” (heya) on viuen els lluitadors en comunitat, convertint-se per tant en el mestre.
És habitual que el nom que trien els rikishi de la casa per lluitar, tingui relació amb el nom del mestre.

.

Més curiositats

  • Els mawashi (peces de roba) són fets amb seda resistent i medeixen 9,1m de llarg per 61cm d’ample aproximadament. La tela es plega 6 vegades i després s’enrotlla a la cintura del lluitador. Depenent del seu volum corporal, el mawashi li donarà entre 4 i 7 voltes.
    Les cordes que pengen dels costats són purament ornamentals i és freqüent que es desenganxin durant un combat.
  • Els davantals cerimonials (keshi-mawashi) són fets de seda, i brodats amb diferents dissenys i fils d’or. Costen entre 3200 i 4000 euros aproximadament.
  • Haureu observat que molts dels moviments que fan els lluitadors de sumo es corresponen amb el que fa la gent quan va als temples xintoïstes, com ara rentar-se la boca amb aigua abans d’entrar, o picar de mans per atreure l’atenció dels déus abans de resar. El barret que porten els gyoji també s’assembla molt als que porten els sacerdots xintoïstes. Tot plegat especialment significatiu si recordem que el teulat que penja sobre el dohyo, imita el d’un temple.
  • A les cases (heya) on viuen els lluitadors en comunitat, el rang també importa. Els de rang més alt tenen habitació individual i es lleven més tard. Els de categoria més baixa dormen en habitacions compartides i s’han de llevar més d’hora per ajudar amb les feines de la casa i poder servir als de rang més alt. També són els últims de menjar, per exemple.
  • A més l’única dona que hi ha a la heya és l’esposa del mestre. Les esposes dels lluitadors no hi poden entrar. Als lluitadors casats se’ls permet anar dormir a la seva llar, però han de complir estrictament la resta de les rutines de la casa.

Glossari

Per acabar l’article, fem un petit repàs de totes les paraules claus del món del sumo que hem esmentat en aquest extens reportatge:

  • Banzuke: ranking dels lluitadors de sumo.
  • Basho: torneig.
  • Chankonabe: nom de la dieta que segueixen els lluitadors.
  • Dohyo: àrea on es fan els combats.
  • Dohyo-iri: cerimònia d’entrada al dohyo.
  • Gino-sho: premi a la millor tècnica.
  • Gyoji: àrbitre.
  • Kanto-sho: premi al millor esperit lluitador.
  • Kesho-mawashi: davantals cerimonials que porten els lluitadors durant el dohyo-iri.
  • Kokugikan: nom de l’estadi de sumo de Tokyo.
  • Mawashi: peça de roba que porten els lluitadors per combatre.
  • Ozeki: campió.
  • Rikishi: lluitador de sumo
  • Shikiri: posició ajupida amb els punys al terra característica d’inici de combat.
  • Shikiri-sen: línia on es col·loquen els lluitadors per començar un combat.
  • Tate-gyoji: rang més alt dels gyoji, únics que poden oficiar combats de yokozuna.
  • Toku-dawara: petita extensió d’un punt cardinal; zona per on els lluitadors entren al ring.
  • Yokozuna: gran campió. Títol màxim a què pot aspirar un lluitador.

Esperem que us hagi servit per començar a descobrir una mica aquest esport tan típicament japonès. Així si mai teniu ocasió de veure un combat podreu comprendre el significat de tots els rituals que porta associats.

Per acabar us deixem dos links:

Pàgina de l’Associació Japonesa de Sumo (Nihon Sumo Kyokai), en anglès.

Galeria de fotos relacionades amb el sumo de l’usuari del Flickr jpellgen, que ens ha cedit algunes imatges per a aquest reportatge.

I un llibre, la primera aproximació en castell de Sumô, la lucha de los dioses per Eduardo de Paz  editat per Shinden Ediciones.

12 respostes a “Sumo (2a part)”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *