Categories
Cultura japonesa Història Reportatges

Japó, un any després

Una vegada més comptem amb la col·laboració de la Cristina que molt amablement ens ha fet arribar el resum d’una interessant xerrada on es van exposar algunes de les claus del sisme de Fukushima.

Aquest és el nom de la conferència a Casa Àsia del dijous 8 de març de 2012, tres dies abans del primer aniversari de la catàstrofe natural i nuclear de les costes de Sendai i Fukushima.

Crònica de la xerrada 11 de març: “Japó, 1 any després” que va organitzar Casa Àsia amb la col·laboració de Japan Foundation.

La intenció d’aquella trobada era analitzar la capacitat d’adaptació dels japonesos i valorar les repercussions econòmiques i polítiques que aquell desastre va ocasionar.

En la petita reflexió que el cònsol general del Japó a Barcelona, Hidehiro Tsubaki, va fer abans que comencés la taula rodona, va parlar de la rapidesa amb que el poble japonès va reobrir carreteres, restablir el funcionament dels trens i de l’aeroport de Sendai… També es va poder restablir al cap de poc temps la cadena de subministrament de materials per a la indústria. La conducta dels damnificats, que va sorprendre al món pel seu civisme, respecte, suport mutu i força espiritual, ha fet que els mateixos japonesos redescobreixin la seva pròpia idiosincràsia: el gran vincle que tenen entre ells, tant a nivell familiar com de comunitat.

Vicenç Sanclemente va actuar de moderador en la taula rodona, on van participar:

Yoshio Sugimoto, professor emèrit de la School of Social Sciences, La Trobe University (Austràlia).

Aiko Doden, coneguda periodista de la NHK (cadena de televisió pública del Japó).

Shinichi Takemura, dissenyador de xarxes socials i professor a la Universitat de Kyoto d’Art i Disseny (Japó).

Aquell matí tots tres havien participat en un simposi a la mateixa Casa Àsia, pel qual el moderador va demanar als tres assistents que fessin un petit resum de la seva conferència anterior abans de començar amb les preguntes.

Yoshio Sugimoto

El primer en parlar va ser Yoshio Sugimoto. L’explosió de Fukushima ha fet que la societat japonesa es divideixi: ara que són realment conscients dels perills de la generació d’energia nuclear, molts desitgen recòrrer a d’altres mètodes d’obtenció d’energia. Hi ha demostracions esporàdiques de rebuig a l’energia nuclear i es demanen alternatives sostenibles i renovables. Però, es clar, les centrals nuclears donen una gran quantitat d’energia en comparació amb d’altres fonts (eòlica, solar…), i aquest canvi comportaria perdre l’estil de vida “còmode” que, fins ara, havien dut els japonesos.

Aquesta crisi energètica ha fet sorgir les diferències entre la societat civil i el sector empresarial (els primers volen seguretat i els segons, energia per mantenir les indústries en bon funcionament) i també ha provocat un “enfrontament” entre el món rural i la metròpoli, ja que la major part d’energia es consumeix a Tòquio i d’altres grans ciutats, però les centrals nuclears es troben a les zones rurals.

La indústria també té divergència d’opinions, ja que la patronal japonesa demana reestablir l’energia nuclear (actualment, la major part de centrals estan aturades per revisió) i, en canvi, la indústria cultural del Japó prefereix optar per l’energia renovable.

Està clar que els japonesos no estaven preparats per a un desastre d’aquesta magnitud (és ben possible que les repercussions de l’accident de Fukushima afectin els propers 30 o 40 anys) i que això ha provocat una tensió entre regions, però Yoshio Sugimoto és optimista i creu que la societat japonesa superarà aquest problema (va utilitzar una dita japonesa, “el bambú es doblega, però no es trenca”).

Aiko Doden

L’Aiko Doden va parlar de la gran feina que va dur a terme la NHK i d’altres mitjans de comunicació durant aquella crisi.

El desastre de Fukushima va demostrar com n’està de globalitzat el món; aquest esdeveniment va ser seguit arreu ben bé a temps real. S’ha arribat a la conclusió que el periodisme necessita integrar noves formes de comunicació, com Google, Twitter o Skype.

El factor humà és molt important en aquestes situacions (els empleats de la NHK fan exercicis de rutina per casos de catàstrofe). A més, la NHK té una gran infraestructura que li permet estar al cas de qualsevol succés: es manté en contacte constant amb el servei de meteorologia per poder advertir als ciutadans de terratrèmols o tifons, té càmeres que funcionen a distància per poder gravar en qualsevol lloc o moment, a la seu de Tòquio de la NHK tenen un helicòpter amb un càmera sempre a disposició per anar on calgui…

D’aquesta manera, la NHK va poder seguir tots els fets des del principi. Als dos minuts del terratrèmol, ja havien passat la informació a les televisions locals per arribar a tota la població. Van advertir del tsunami (que va arribar a la costa una mitja hora després del terratrèmol) i les càmeres a distància van poder recollir les imatges de l’avanç de l’onada. A l’hora d’haver començat tot, l’helicòpter de la NHK ja estava a Sendai.

Es va informar ininterrompudament durant tot el dia tant per televisió com per ràdio i internet.

Al dia següent, es va saber de l’explosió a Fukushima. Això va ser un repte per als periodistes, ja que no podien anar-hi pel perill de radiació.

Encara ara, és normal que el tema surti a les notícies; és una crisi que es manté. Així i tot Aiko Doden es lamenta que la reconstrucció sigui poc “telegènica” i que no es pugui informar a bastament a la població: encara hi ha milers de persones en edificis no habitables, hi ha dubtes sobre els productes agrícoles propers a Fukushima… però ja no són notícies de primer ordre.

Shinichi Takemura

Shinichi Takemura va explicar que aquesta crisi ha fet que s’introduïssin noves formes de comunicació i noves tecnologies, combinant-se amb les antigues.

El valor de l’emissió per televisió del pas del tsunami es va multiplicar per les “televisions pirates”: nois de secundària que, mitjançant els seus IPhone, van retransmetre el que veien per televisió a les persones que estaven a les zones costaneres i que en aquells moments no tenien accés a la televisió per saber què estava passant. Gràcies a aquesta acció es van salvar moltes vides.

 

La reacció espontània (tendenko) d’estudiants que advertien a d’altres per telèfon va fer que l’evacuació fos més massiva.

 

Tot i això, no tot va anar bé. La gent de la zona costanera va trigar massa a fugir o bé no van voler fer-ho perquè hi havia un mur de contenció que, malgrat tot, va ser superat pel tsunami. A més, alguns refugis no van resistir, tampoc. Això ha demostrat que la població depenia massa de les pautes de seguretat preestablertes, que no van ser suficients per aquest cas.

Però els japonesos estan aprenent la lliçó: s’ha de reestructurar la societat perquè sigui menys centralitzada. Tots els edificis haurien de tenir algun generador o emmagatzemador d’energia elèctrica, un dipòsit d’aigües pluvials…

 

Shinichi Takemura considera que cal dissenyar unes plataformes que utilitzin l’espontaneïtat i la imaginació, per a ser més efectius.

Torn de preguntes

© Toru Nakata / Asahi Shimbun - EPA

En el torn de les preguntes, va sortir el dubte de com s’adaptaven els japonesos a aquesta reducció d’energia. Yoshio Sugimoto va respondre que, actualment, només hi ha dues centrals nuclears operatives, ja que les altres 52 estan aturades per controls rutinaris. Això sí, després de l’abril, aquestes dues també s’aturaran per revisió i no quedarà al Japó cap central nuclear en funcionament.

Això comportarà canvis a l’estil de vida dels japonesos. Segons els mediambientalistes, amb que es reduís un 10 o 20% de l’energia que es consumeix normalment, ja podrien anar tirant, però, per a la indústria, això no és acceptable.

És possible que grups de pressió pro-nuclears posin de nou en funcionament les centrals, ja que hi ha un fort vincle entre el govern i la indústria.

Sugimoto també va contestar una pregunta on se li demanaven quines raons tenia per a ser optimista. Va dir que el Japó s’havia recuperat d’altres grans canvis: la restauració Meiji, la segona guerra mundial… Irònicament, el Japó és l’únic país que ha patit les bombes nuclears i, tot i així, considerava que l’energia nuclear en temps de pau no era dolenta; ara ho han hagut de reconsiderar. És optimista malgrat tot ja que el Japó té el nivell de tecnologia necessari per superar la crisi.

A Shinichi Takemura li van preguntar sobre un projecte que té per crear “museus” d’imatges que es podran veure des dels SmartPhones. Ell considera que els nous medis poden ajudar-nos a estar preparats per possibles problemes del futur. Va posar d’exemple el districte que envolta l’estació central de Tòquio. Amb el telèfon mòbil es pot visualitzar aquell mateix lloc, però 400 anys abans, quan encara estava sota el mar. Això demostra que és una zona vulnerable als tsunamis ja que, encara que es troba terra endins, només està a deu metres sobre el nivell del mar. Amb aquest projecte, la tecnologia de la informació serà completament diferent: el nostre entorn quotidià es converteix en un museu vivent.

A Aiko Doden li van preguntar sobre la cobertura dels mitjans europeus. La cobertura mediàtica mundial va mostrar fins a quin punt el Japó està globalitzat; no s’esperaven tanta repercussió a l’estranger. Va remarcar l’actitud dels supervivents.

Mar de Fukushima
Mar de Fukushima

Van comentar que alguns enginyers creien que la central nuclear va fallar pel terratrèmol, no pel tsunami. Això és molt preocupant, ja que al Japó hi ha moltes falles tectòniques aprop de centrals nuclears, i fa uns anys ja hi ha haver un incendi en una altra central a causa d’un terratrèmol, malgrat que el govern ho nega. Yoshio Sugimoto va respondre admetent que la informació al principi va ser errònia, però la companyia elèctrica va rectificar-la.

Hi ha una forta relació entre el ministeri d’indústria i les empreses. Va ser gràcies a aquesta estructura que el Japó es va recuperar tan bé després de la segona guerra mundial. Al haver-se privatitzat la indústria, semblava que aquell lligam s’havia afeblit, però aquesta crisi ha demostrat que la interdependència del ministeri i la indústria encara existeix.

Un altre tema a tenir en compte a l’hora de parlar dels problemes nuclears és que, encara que tanquessin totes les centrals del Japó definitivament, caldria desfer-se dels residus i els reactors, cosa gens fàcil. A més, a la Xina, Corea, Vietnam… també tenen centrals nuclears que també els afectaria si hagués algun accident, així que hi ha un problema de seguretat global.

El govern japonès, a més, ha aprovat l’exportació de tecnologia nuclear a d’altres països, així que el problema es seguirà expandint.

Al parar les nuclears, va sorgir la pregunta de com mantenir la producció i l’estil de vida dels japonesos.

Als anys noranta, amb la bombolla econòmica, es va utilitzar l’energia sense control però ara s’ha reduït voluntàriament el consum. Si els japonesos superen bé aquest estiu (en aquell moment, totes les centrals nuclears estaran en revisió), els partidaris de l’energia nuclear es quedarien sense raons de pes per a insistir en el seu ús.

Els sentiments de comunitat estan trasbalsats. Per una banda, s’han canviat estils de vida per responsabilitat (eliminant il·luminació a les estacions de tren…; a l’Aiko Doden la sorprenia Barcelona perquè, al fer-se fosc els nostres carrers no estan hiper il·luminats i amb botigues obertes, com a Tòquio). També es recorden les víctimes del tsunami, amb oracions i cerimònies. Però, malgrat tot, només el 5% dels residus de la devastació han sigut traslladats a altres zones: els governs regionals van acceptar-los, però els ciutadans s’hi van negar (el típic cas de “no al meu pati de darrera”).

 

Sobre el tema de la generació nuclear, sembla que els polítics estan decidits a tornar a posar en funcionament les centrals quan acabin les revisions. Aquesta forma de pensar la tenen els dos partits majoritaris, així que, mani qui mani, segurament serà així.

 

Takeo Saijo

Per acabar la taula rodona, van passar un petit reportatge sobre Takeo Saijo i el seu Project Fumbaro Eastern Japan dedicada a programes d’ajuda directe a la zona afectada del Japó. Aquest home, al veure que arribaven aliments i d’altres materials als refugis, però que no es repartien entre molts dels supervivents dels voltants, va crear una xarxa de voluntaris mitjançant Twitter i Facebook. Aquests col·laboradors feien petits grups i s’ocupaven dels supervivents d’una zona concreta. Saijo considera que és un model molt versàtil, apropiat per a qualsevol país, si hi ha telèfons mòbils i una logística de transport.

 

.

Reportatges especials:

Recordant l’11 de Març

Més sobre Fukushima…

Imatges de l’11 de març del 2011 un any després

Japó tremola

11 de març: “Japó, 1 any després”

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *